Sitio webEL CCIONS 21-D ANALISI DEJORDI MUÑOZ L'independentisme pot superar el 50% el 21-D? Els tribunals dicten l'inici de campanva ara.cat AISILIEEN 2EITribunal Suprem decideix avuPuigdemont i quatre membres MADRID BRUSSEL LES si deixa en llibertat sota fiança els vuit consellers i els Jordis del seu Govern tornen a declarar avui davant la justícia belga 130 EURCOs CARME COLOMINA Vivim en un món on la misogínia criminalitza la victima I vivimen un món on es criminalitzen colors: a Catalunya, el groe A BRANCHADELL prjessir de lo UAB 10.000MUSECS A LAPLACAESPANYA Edmon Colomervaser un dels directors ue ahir van convertir en un clam de llbertat pels presos polities les veusi els instruments de 10.000 cantaires i intèrprets convocats a la plaça Espanya de Barcelona per Omnium iMusics per la Llibertat. ERE a L'independentisme hauria de tenir el seny de no presentar el 21-D com un plebiscit que té molts números de perdre Les tarifes del ECONOMIA E.GIMENEZSALINAS sector sociosanitari EL NEGOCI DE LES eeetener en suspens pel 155 MONEY MULES Si en el passat no es va La prescripció infermera i la llei d'accés universal, també afectades Molts joves cedeixen els seus comptes per blanquejar diners 2018 seran necessàries no una sinó múltiples mediacions
Día anterior Día siguiente 
Recognized text:
Noticias
Joan Turu: “Em considero anticapitalista total"
Il·lustrador de murals infantils arreu del territori català, escriptor de contes infantils i comunicador innat des que va néixer. Entre moltes altres coses, és el que fa Joan Turu (Sant Just Desvern, 1984) per guanyar-se la vida. De fet, de petit ja era molt espavilat: “Els meus pares sempre deien, aquest nen no passarà gana”. Per poder-se comprar els còmics que li agradaven, amb 12 anys buscava feinetes d'on treure els primers diners: “Els oferia als veïns anar-los a passejar el gos”, explica en declaracions a l’Empreses.
El que es va perdre Richard Gere a la fira de Guadalajara
Al pavelló de Barcelona, els autors són un mapa canviant. L’Ajuntament de Barcelona ofereix a la majoria dels participants quatre nits d’allotjament, a més dels vols. Igual que la majoria dels escriptors joves i sense fills, jo he decidit allargar l’estada, i cada tarda passejo cap a la FIL, com els nostres pares, suposo, anaven al cinema, aviam què hi posen. Primer vaig mirar de voltar-la tota, de no ser injust ni parcial, però la FIL, com a fira, és un mastodont inabastable, i un muntatge essencialment antiliterari. Una gran estesa de parades amb els llibres embotits en plàstic, impossibles de fullejar. Cinc o sis vegades hi passejo intentant comprar-hi un llibre i sempre aquesta visió dels llibres plastificats me’n desactiva les ganes. Em rendeixo definitivament quan em trobo, mig desubicat, davant l’estand d’una empresa mexicana d’intel·ligència artificial per a l’edició dita “tirant lo blanch”. El seu eslogan diu “lo vemos diferente”. Penso que sí. En comparació, el pave
Com construir-se les eines per fugir del poble
Una mica a l’ombra de l’enorme Carson McCullers i d’aquells personatges de noies adolescents que vaguen per pobles polsegosos plens de secrets criminals mentre estan a punt d’entrar en el món adult, Siri Hustvedt, per a la seva segona novel·la, fins ara inèdita en català, va construir una Lily Dahl de dinou anys i la va col·locar en un poble de Minnesota (que no devia ser gaire diferent del seu) on serveix cafès al diner que hi ha sota casa seva mentre observa el comportament dels clients habituals. És aspirant a actriu, té somnis de fugir per anar a la gran ciutat i triomfar-hi, però la seva realitat és fer els ous remenats per a en Franck i en Dick, una parella de germans grangers que gairebé no parlen, o una mica de bacó per a en Martin Petersen, un antic company de jocs infantils que s’ha convertit en un excèntric. Té una veïna que és una actriu retirada que l’ajuda a preparar-se el paper per a una representació local del Somni d’una nit d’estiu i, sobretot, un inquilí de l�
Tres bons escriptors catalans que defugen la fama
La fama no tenia mala premsa als segles de les cultures clàssiques de Grècia i Roma –així ho llegireu a qualsevol Aurea dicta, com la que es va editar a la Bernat Metge–, però va començar a resultar sospitosa a partir del Renaixement. Erasme i Montaigne, del període final de l’humanisme, no l’apreciaven. Potser el fenomen té a veure amb el fet que la impremta havia posat a l’abast de molts lectors els llibres que s’escrivien: la quantitat fa més remor que la qualitat.
"Tot té un preu i el preu a vegades és la soledat"
L’última vegada que vam veure l’Oriol Pla Solina (Barcelona, 1993) rebia, amb americana i pletòric, l’Emmy Internacional a millor actor per la sèrie Yo, adicto. Dues setmanes després, apareix vestit de paisà a la Casa Orlandai de Sarrià, proper i parlador. Aquí hi havia l’Escola Orlandai, on va estudiar primària. Després, entitats del barri i artistes com la seva mare van batallar perquè es convertís en un centre cívic; fins i tot hi va estrenar el seu primer espectacle de creació, Be God is. Després de la voràgine, Oriol Pla torna a ser al teatre: actua per Europa amb Falaise, de Baró d’Evel (aquest Nadal, al Piccolo de Milà), per Catalunya amb Gola i l’any que ve a Madrid i tot l’Estat amb el ja mític Travy.