Previous Día anterior
Día siguiente Next
Previous
Next
Portada del periodico Ara:
Newspaper website Sitio web




Recognized text:
Forcadell
s'ho repensa
1 anira de
4 per ERC
Junqueras ja assenyala Rovira
com a candidata a presidenta
CORRUPCIO
El PP s'asseurà al
oanc dels acusats
ara.cat
16 DE NOVEMBRE DEL 2017
EL SUPLEMENT
COMARQUES
GIRONINES
NOU COP JUDICIAL
ACUMULACIÓ
Es confirma el processament delA les portes que la primera fase de
partit de Rajoy per la destrucció la Güirtel quedi vista per a sentència,
la formació afronta un nou procés
dels ordinadors de Bárcenas
Reobrirels
locals buits
L'escola
catalana
surt en bloc
en defensa
propia
Rebat amb una allau
de dades l'acusació
d'adoctrinament
ALBERT
CARRERAS
Pirineus enlli
la manca d'autocriticn
del nacionalisme espanyol
és un dels nostres
millors arguments
Colau
encara no
veu clar
l'Ermitage
barceloní
ELENA COSTAS
No deixem que la discussió
sobre l'organització politica
El Ross 128 B, un planeta habitable
i territorial ens finci oblidu
el principal problema de
l'administració la corrupció
El planeta Ross 128 B-la imatge en fa una recreació- està situat a 11 anys llum
de la Terrai és un dels que tenen més possibilitats d'acollir alguna forma de vida

Noticias
  • La gran promesa de les piscines dels altres
    Es diu que l’obsessió del pintor David Hockney per les piscines va començar quan, en un vol de Londres a Los Angeles, va sorprendre’s per la quantitat de taques blaves que trencaven la grisor de la ciutat. El sol de Califòrnia impactava contra les parcel·les d’aigua, que feien pampallugues cel amunt. Aquella bellesa blava i lluent va fascinar-lo, però també va dur-lo a pensar en el seu país. Als anys seixanta, a Anglaterra, tenir una piscina privada era un gran luxe. A la ciutat estrella de Califòrnia, semblava un fet normal. Les piscines van presentar-se-li com una clara evidència del somni americà. Un indicador socioeconòmic, però també una promesa de la llibertat i del gaudi que ell, com a persona homosexual, no havia trobat al país on havia nascut.
  • La nova advocada de Mouliáa que busca sicaris per matar jutges
    El jutge que investiga l'actriu Elisa Mouliaá per la querella d'Íñigo Errejón per presumptes calúmnies ordenava dimecres la seva detenció després que no va comparèixer per tercera vegada. Si sorprenent va ser la seva absència, més ho va ser la resposta de la seva nova advocada. "Jo no li he recomanat que es presenti ni que no es presenti, perquè l'ego el tinc a l'altura de les sabates i no als núvols, i no soc la llesta de l'advocada que arriba la tercera i li renta el cervell a la seva clienta per dir-li que tot el que ha fet anteriorment està malament i que els anteriors advocats són pitjors que jo".
  • La dificultat de retenir talent al Barça
    Si no hi ha un gir de guió radical, Salma Paralluelo deixarà de ser jugadora del Barça d'aquí pocs dies. La futbolista aragonesa ha decidit no acceptar la proposta de renovació que tenia sobre la taula perquè la considera insuficient. Entre les limitacions pressupostàries i que apujar l'oferta hauria suposat un terrabastall en l'escala salarial de l'equip femení, la direcció esportiva ha decidit plantar-se. Així, Salma marxarà a l'estranger per cobrar el milió d'euros que exigia i que fins a quatre clubs estan disposats a oferir-li. El conjunt blaugrana tan sols n'hi podia pagar 700.000.
  • “Espero que no em trenquin la cara, però pot passar”
    A Carles Tamayo les idees li bullen i parla a 1.5x de velocitat. Quedem al cinema La Calàndria del Masnou, el seu poble, que és on se celebra el festival de fotografia LASAL que l'ha convidat a participar. Però el lloc té més significació: el gerent de la sala on acudia de petit era el protagonista del seu documental més cèlebre, Cómo cazar a un monstruo, en el qual mostra l'arrest d'aquest pederasta. Parlem d'ètica, de les seves infiltracions en sectes, de traïcions, del sentit del periodisme i de com ell només volia fer pel·lícules infantils.
  • El sud del Líban, entre l'esperança i l'escepticisme
    On durant dècades es va concentrar la vida comercial del sud del Líban, avui s’hi acumulen tones de formigó, bigues retorçades i façanes esventrades. Els arcs que van sobreviure als bombardejos s’alcen sobre botigues buides, aparadors trencats i carrers en què costa reconèixer on començava un negoci i on acabava el següent. Diverses mesquites i husseiniyes, els edificis religiosos dels xiïtes, encara mostren les ferides dels atacs. En alguns carrers del centre, el silenci només es trenca pel soroll de la maquinària que retira la runa.