Previous Día anterior
Día siguiente Next
Previous
Next
Portada del periodico Ara:
Newspaper website Sitio web




Recognized text:
ELSOBIRANISME FAAUTOCRITICA
"No estàvem
preparats"
Els republicans safegeixen a
les crítiques de Clara Ponsatí, la
ERC admet que el Govern
no comptava amb la resposta
repressiva i violenta de rEstat T consellera d'Ensenyament a lexili
ara.cat
Junts per Catalunya, la llista amlb
independents que encapçalarà Puigdemont
14 DE NOVEMHRE DEL 2017
130 EURCOs
B. CULLA
el PSC
Resulta dramitie
busqui en lal
Espadaler lh
Icctnie pedigri
catalanista de la UDC més
infidel als seus origens
LAIA BONET
La realitat s'està imposant
a les dues parts: tant
Un terratrèmol devasta el Kurdistan
com alEstat. No n'hi ha
prou volent una cosa
Més de 400 morts, molts desaparegutsiun panorama de devastació és el balanç provisional del fort sisme, de 7,3 en
Tescala de Richter, que ha colpit el Kurdistan, a la trontera entre lran i lraq:és el terratrèmol més mortifer d'aquest 2017
FUTBOL
La mentida és la forma
de violència més perillosa
amb què ens enfrontem arne
és el bombardeig de cada
cinquanta anys
Un terç dels nens i nenes
d'entre 10 i 12 anys no estan
satisfets amb el seu cos
LASELECCIO ITALIANA,
ELIMINADA DEL MUNDIAL

Noticias
  • La gran promesa de les piscines dels altres
    Es diu que l’obsessió del pintor David Hockney per les piscines va començar quan, en un vol de Londres a Los Angeles, va sorprendre’s per la quantitat de taques blaves que trencaven la grisor de la ciutat. El sol de Califòrnia impactava contra les parcel·les d’aigua, que feien pampallugues cel amunt. Aquella bellesa blava i lluent va fascinar-lo, però també va dur-lo a pensar en el seu país. Als anys seixanta, a Anglaterra, tenir una piscina privada era un gran luxe. A la ciutat estrella de Califòrnia, semblava un fet normal. Les piscines van presentar-se-li com una clara evidència del somni americà. Un indicador socioeconòmic, però també una promesa de la llibertat i del gaudi que ell, com a persona homosexual, no havia trobat al país on havia nascut.
  • La nova advocada de Mouliáa que busca sicaris per matar jutges
    El jutge que investiga l'actriu Elisa Mouliaá per la querella d'Íñigo Errejón per presumptes calúmnies ordenava dimecres la seva detenció després que no va comparèixer per tercera vegada. Si sorprenent va ser la seva absència, més ho va ser la resposta de la seva nova advocada. "Jo no li he recomanat que es presenti ni que no es presenti, perquè l'ego el tinc a l'altura de les sabates i no als núvols, i no soc la llesta de l'advocada que arriba la tercera i li renta el cervell a la seva clienta per dir-li que tot el que ha fet anteriorment està malament i que els anteriors advocats són pitjors que jo".
  • La dificultat de retenir talent al Barça
    Si no hi ha un gir de guió radical, Salma Paralluelo deixarà de ser jugadora del Barça d'aquí pocs dies. La futbolista aragonesa ha decidit no acceptar la proposta de renovació que tenia sobre la taula perquè la considera insuficient. Entre les limitacions pressupostàries i que apujar l'oferta hauria suposat un terrabastall en l'escala salarial de l'equip femení, la direcció esportiva ha decidit plantar-se. Així, Salma marxarà a l'estranger per cobrar el milió d'euros que exigia i que fins a quatre clubs estan disposats a oferir-li. El conjunt blaugrana tan sols n'hi podia pagar 700.000.
  • “Espero que no em trenquin la cara, però pot passar”
    A Carles Tamayo les idees li bullen i parla a 1.5x de velocitat. Quedem al cinema La Calàndria del Masnou, el seu poble, que és on se celebra el festival de fotografia LASAL que l'ha convidat a participar. Però el lloc té més significació: el gerent de la sala on acudia de petit era el protagonista del seu documental més cèlebre, Cómo cazar a un monstruo, en el qual mostra l'arrest d'aquest pederasta. Parlem d'ètica, de les seves infiltracions en sectes, de traïcions, del sentit del periodisme i de com ell només volia fer pel·lícules infantils.
  • El sud del Líban, entre l'esperança i l'escepticisme
    On durant dècades es va concentrar la vida comercial del sud del Líban, avui s’hi acumulen tones de formigó, bigues retorçades i façanes esventrades. Els arcs que van sobreviure als bombardejos s’alcen sobre botigues buides, aparadors trencats i carrers en què costa reconèixer on començava un negoci i on acabava el següent. Diverses mesquites i husseiniyes, els edificis religiosos dels xiïtes, encara mostren les ferides dels atacs. En alguns carrers del centre, el silenci només es trenca pel soroll de la maquinària que retira la runa.