Sitio weba Puigdemont es PROCESSOBIRANISTA r planteja avancar el referendum a El president estudia accelerar Si es precipita el calendari, la llei de ara.cat la desconnexió en el cas que transitorietat s'aprovaria al juny hi hagi inhabilitacions de politics a consulta seria abans de l'estiu DILLUNS 130 EUROS 2017: l'any de l'explosió de l'extrema Como dejar de ser dreta a Europa? Tratamiento y Cura Les eleccions a Franca i Holanda marcaran la pauta ATAMENTO PARA CARME COLOMINA. Sento vergonya que a Brussel les s'atreveixi aplantejar que traslladar els refugiats podria reanimar l'efecte crida" Patyi López desafia Díaz ANTONI VIVES i renegade Cal llegir bé elmoment l'abstenció Falses terapies a la xarxa per deixarde ser politici mesurar bé les forces disponiblesen cada a Rajoy Multitud de presumptes terapeutesofereixen ainternet els seusmetodes Si no es fa aixi, és molt possible que perdem per curar" l'homosexualitat toti les seqüeles que deixen a les victimes JOAQUIM COELLO Dos anys després, les obresdels accessosviaris Els enginyers som mals politics: ens falta visió al port de Barcelona estan practicament aturades per entendre que el futur no esta determinat només pel passat
Día anterior Día siguiente 
Recognized text:
Noticias
La nova vida d'Edu Castro, l'entrenador que estima el Barça i la literatura
Enamorat de la cultura lisboeta, Edu Castro (Vigo, 1966) ja fa un any i mig que es perd pels carrers de Lisboa i passeja pels parcs, on s’asseu a llegir algun dels llibres que l’han acompanyat al llarg de la seva trajectòria: El Quixot, Història de la filosofia occidental, Ulisses o L’home sense atributs. L’exentrenador del Barça i actual tècnic del Benfica és un àvid lector i està aprofitant la seva aventura a Portugal per conèixer més a fons la literatura de José Saramago i d’António Lobo Antunes. “La sortida del Barça mai és planejada, però estic aprofitant el temps al Benfica. No era un objectiu que tingués fixat, però un cop arriba fa il·lusió”, explica a l’ARA.
Trump exigeix "accés total" a Veneçuela i amenaça amb nous atacs
Primer va afirmar que Veneçuela no seria una colònia dels Estats Units. Després, que l'únic president del país es deia Nicolás Maduro. Però aquest diumenge, actuant ja com a "presidenta encarregada", Delcy Rodríguez ha canviat el to que el chavisme utilitza habitualment per enviar un missatge sorprenentment conciliador als Estats Units i estendre una "invitació a treballar conjuntament en una agenda de cooperació". Unes paraules que no han canviat el discurs amenaçador de Donald Trump, que ha exigit "accés total" a Veneçuela i ha advertit d'una possible "segona onada d'atacs".
Catalunya tanca el 2025 amb 12.000 aturats menys en un any de rècords d'ocupació
Punt i final a un any marcat pels rècords en l'ocupació tant a Catalunya com al conjunt de l'Estat, sobretot durant la temporada d'estiu. El mercat de treball català va tancar el 2025 amb 3.874.736 afiliats a la Seguretat Social, un 2,21% més —83.912 persones en termes absoluts— que el desembre de l'any anterior, segons les dades publicades aquest dilluns pel ministeri del ram. Així i tot, aquest dotzè mes va acabar amb 5.566 ocupats menys que el novembre, un retrocés del 0,14% que allunya la dada total d'afiliats catalans dels màxims registrats en altres moments de l'any.
La dignitat de cantar davant del mirall
Entre reunions d’alcohòlics, casinos i restaurants tailandesos, el gran showman Hugh Jackman torna als escenaris amb Song sung blue (2025) per ficar-se a la pell de Mike Sardina, meitat creativa d’un grup d'homenatge a Neil Diamond que comparteix amb la seva esposa Claire, interpretada per una soferta Kate Hudson. El director Craig Brewer capgira, doncs, els codis del biopic musical per acostar-se a aquests artistes desconeguts amagats darrere la imitació. Però en l'intent per dignificar l’ofici, el resultat torna a posar l'accent en un drama massa ensucrat, tan commovedor com irònicament idèntic a qualsevol altra producció similar.
Per què alguns homes assassinen dones
Publicada per primer cop el 2007, Les parts vermelles és la crònica del judici d’un cas reobert trenta-cinc anys després que quedés sense resoldre: l’assassinat de la tieta de l’autora, un fet que, sense haver-la afectat directament quan va succeir, perquè ella ni tan sols havia nascut, havia planat sempre com un fantasma sobre la família, que no trobava la pau sabent que l’assassí de la Jane Mixer, morta de manera brutal una nit de març de 1969, campava lliure. Però Maggie Nelson és una autora massa poderosa i massa subtil per escriure només una crònica judicial: el llibre agafa derivades íntimes cap a la seva infantesa i joventut, marcades per altres pèrdues, dolor i un desconcert progressiu, i també s’eleva cap a la teoria en proposar un seguit de reflexions més que pertinents sobre els perquès de l’obsessió col·lectiva amb la mort violenta de les dones. Són tres camins –crònica, autobiografia i assaig– que s’entrecreuen aquí i allà, sense un ordre aparent, a cada pàgi