Día anterior Día siguiente 
Sitio webNoticias
Carles Porta torna a Tor, el cas de la seva vida
Fa quasi trenta anys que Carles Porta està enganxat a la història de Tor, l'assassinat el 1995 de Josep Montané, Sansa, propietari d’una de les muntanyes més grans del Pirineu. Al petit poble de Tor, de només tretze cases, els veïns feia més de cent anys que es barallaven per demostrar qui hi vivia més dies a l'any, i l'assassinat de Montané era el tercer que tenia lloc a la població del Pallars Sobirà. Porta va començar a investigar els crims l'any 1997 i en va fer un 30 minuts que és un dels més vistos de la història de TV3. El periodista no ha deixat mai d'intentar esbrinar què va passar i ara compartirà les últimes novetats del cas amb una sèrie documental de vuit episodis que arrencarà aquest dilluns a les 22.05h a la televisió pública. "Tor és una sèrie única i irrepetible per a una història única i irrepetible", assegura Porta.
Antoni Tàpies: "No tothom té la teva intel·ligència poderosa, amic Brossa"
Joan Brossa (1919-1998) i Antoni Tàpies (1923-2012) van protagonitzar una de les relacions artístiques i amistoses més importants del segle XX. "És difícil trobar, al llarg del segle XX, una relació tan intensa, profunda, fecunda i extensa, entre dos creadors, com la que hi va haver entre Brossa i Tàpies", afirma el crític i assagista Manuel Guerrero a la introducció d'Amb cor de foc. Correspondència (1951-1991), el primer recull de totes les cartes entre Brossa i Tàpies, que ha editat ell mateix. D'altra banda, l'editorial Barcino aplega sota el títol de Deu estius a Campins. El meu Antoni Tàpies els articles que Antoni Llena (Barcelona, 1942) va escriure en diferents diaris com a testimoni privilegiat de les obres que cada estiu Tàpies feia al seu estudi de Campins, i altres textos sobre l'artista. "No he llegit mai res del que s'ha publicat de l'obra de Tàpies. Sempre he intentat llegir-la sense intermediaris: emocionalment", diu Llena en un dels articles. Totes dues publicacions coincideixen
"Franco és l'arbre que no ens va deixar veure el bosc"
Nicolás Sesma (Osca, 1977) és historiador, professor a la Universitat de Grenoble-Alps i ha publicat el llibre Ni una, ni grande, ni libre (Crítica, 2024), una revisió actualitzada del franquisme.
La denúncia de la violència masclista que han vist 5 milions d'italians
Cinc milions d’espectadors, gairebé un de cada deu italians, han vist al cinema Siempre nos quedarà mañana, el debut en la direcció de l’actriu Paola Cortellesi, també guionista i protagonista d’una pel·lícula ja en cartell que viatja a la Itàlia de postguerra que van filmar prèviament Rossellini o De Sica, però amb una mirada més contemporània i marcada per les preocupacions del nostre temps. Cortellesi interpreta la Delia, una mare de tres fills humiliada constantment per la sufocant misogínia del marit. Les pallisses a la dona són tan habituals que esdevenen una mena de coreografia de la violència, normalitzada fins al punt que la primera bufetada del dia pot caure abans de llevar-se del llit ("Bon dia, estimat", té només temps de dir la Delia abans de rebre una cleca).
Lanfranco Bombelli: la forja del Cadaqués més modern
L’arquitecte i galerista Lanfranco Bombelli (Milà, 1921-Cadaqués, 2008) és conegut a Catalunya sobretot per les cases que va fer a Cadaqués amb el seu soci Peter Harnden i per la pionera galeria Cadaqués, que continua en actiu amb el galerista Huc Malla. Així i tot, a partir de la seva vida i la seva trajectòria es podria escriure una novel·la: la seva formació com a arquitecte va quedar interrompuda arran de l’auge del nazisme, així que va haver de fugir a Suïssa, on va ser acollit com a refugiat polític. A Suïssa, on hi havia la família, va continuar els seus estudis i va conèixer el pare de l’art concret, Max Bill. Més endavant, abans d’establir-se a Barcelona i a Cadaqués als anys 60, va exercir des de París com a arquitecte i coordinador de les exposicions del Pla Marshall, on va conèixer Peter Harnden. El llegat de Bombelli és conegut gràcies a exposicions com les que li van dedicar la demarcació de Girona del COAC, el Museu Reina Sofia i el Macba. També pel llibre del ta