07/06/2021 
Noticias
El cinema com una aclaparadora experiència sensorial de trànsit
Ethan Edwards (John Wayne), el protagonista de Centaures del desert, va forjar el motlle per a tot un arquetip d'antiheroi: el de l'home que s'endinsa en territori comanxe per salvar una innocent i acaba confrontant-se amb la part més fosca de la seva masculinitat. El personatge de John Ford ressona en Luís, el protagonista de Sirat, un pare disposat a internar-se al més profund del desert marroquí per tal de trobar la seva filla, perduda en alguna rave. El personatge que encarna Sergi López fa gala del mateix tarannà obsessiu però amb una mentalitat més oberta que el de Wayne, i no tarda a seguir una troupe que treballa de rave en rave. Però el quart llargmetratge del gallec Oliver Laxe sí que entronca amb el film de Ford a l'hora de capgirar el vincle de conquesta entre home i territori estrany del western clàssic.
“Amb el càncer fem el que podem, i això depèn de la manera com som i de com reaccionem”
Potser perquè és el seu llibre més íntim, Antònia Carré-Pons (Terrassa, 1960) afirma amb la boca petita —"no fos cas que els altres llibres meus s'enfadessin"— que La gran família (Club Editor) és la novel·la que s'estima més. L'escriptora, filòloga medievalista i editora de Cal Carré, té motius per estar-ne orgullosa. A partir dels seus records, ha construït una història preciosa sobre la relació entre dues germanes, filles de carnissers, que entomen el negoci familiar i la vida de maneres completament oposades: la Rateta fa de la literatura la seva vocació, la Sió agafa les regnes de la botiga i dona continuïtat a l'ofici heretat. Amb la destresa que li dona l'experiència (aquest és el seu desè títol de ficció), Carré-Pons confegeix un relat sobre els sentiments enterrats i la fortalesa dels vincles familiars que es llegeix des de l'emoció i la tendresa.
Famílies que eviten el sucre: "M’he sentit jutjada, creuen que és una mena de càstig que li imposo a la meva filla"
“M’he sentit jutjada per altres famílies, creuen que és una mena de càstig que li imposo a la meva filla, com si l’estigués privant de coses. Però no em fan sentir malament, tot el contrari, a mi em fan pena els infants que no poden tenir una alimentació sana i bona”, explica la Daniela Reyes, mare de la Sara de set anys. Ella i la seva parella són algunes de les famílies que eviten el consum de sucre a la dieta dels seus fills.
Els àrbitres espanyols s’organitzen per protegir-se de Florentino i altres perills
La temporada 2024-25 ha sigut esgotadora per als àrbitres espanyols. El col·lectiu ha hagut de patir episodis extraesportius que han malmès la reputació dels col·legiats, a més d’una animadversió desbocada. El caldo de cultiu d’aquesta situació insostenible prové de molts àmbits: els clubs han utilitzat les xarxes socials per atacar els àrbitres de manera irresponsable, Real Madrid Televisión ha dut a l’extrem (encara més) les seves valoracions dels col·legiats i fins i tot el president del Comitè Tècnic d'Àrbitres, Luis Medina Cantalejo, ha presumit de neveres en un programa de televisió. Si a tot això s'hi suma una pancarta amb la imatge de Carlos del Cerro Grande amb una diana apuntant-lo al cap, el panorama és preocupant.
Per què els cirurgians no vesteixen de blanc?
L’expressió “professionals de bata blanca” és una manera col·loquial de referir-nos a persones que treballen en l’àmbit sanitari. Però, quan entrem a un hospital, observem que, a banda del blanc, coexisteixen més colors per a les seves bates i pijames. A què es deu aquesta varietat cromàtica, a una elecció personal o, contràriament, té una raó de ser?