20/06/2018 
Noticias
L'escriptor "secret" que va capturar l'esperit d'una època molt miserable
Emmanuel Bove (1894-1945) es deia originalment Emmanuel Bobovnikoff i era fill d’un rus d’origen jueu i d’una criada luxemburguesa. Va viure una vida d’allò més moguda, entre pensions barates i hotels ronyosos, malalties als pulmons i estretors econòmiques. El 1924, l’escriptora Colette li va publicar el primer llibre, que és aquest mateix que podem llegir en català gràcies a una traducció arranadíssima de Josep Alemany. Els meus amics és una mostra perfecta del talent de Bove, un escriptor “secret”, recomanadíssim entre els escriptors, i que no ha fet gaire fortuna per sota dels Pirineus. És una de les seves novel·les importants i una molt bona porta d’entrada al seu univers, fet d’homes una mica kafkians i d’uns temes i tons que es podrien qualificar de precedents d’algú com Patrick Modiano, tot i que en Bove no hi ha la boira que embolcalla els personatges del premi Nobel francès, però sí la malenconia i la tristesa de fons. Tot és més net i clar, més cru i concís: “
"Culpo molt Obama del que està passant ara als Estats Units"
Reed Brody (Brooklyn, 1953) s'ha passat tota la vida defensant els drets humans arreu del planeta i perseguint dictadors per tot l'Àfrica i el centre i sud d'Amèrica, però també denunciant els líders dèspotes d'Occident gràcies a la seva feina a Human Rights Watcth i Nacions Unides. Va col·laborar amb les víctimes del dictador xilè Augusto Pinochet i a Atrapar a un dictador (Debate) relata el periple per condemnar el president del Txad, Hissène Habré, a cadena perpètua. Brody passa bona part de l'any a Barcelona amb la seva parella, la cineasta catalana Isabel Coixet.
Els suports mediàtics de Sánchez: pocs i en retirada
Els àudios de l'UCO no només han posat a prova la capacitat de resistència a la incomoditat dels seus socis polítics. També entre els suports mediàtics es detecten vacil·lacions i alguns dels tradicionals aliats als mitjans han marcat distàncies amb Pedro Sánchez durant les últimes setmanes.
Una casa on la feina és la vida: els tallers ocupen els espais principals del pis
Al cor del Raval, un pis de planta impossible s’ha convertit en un habitatge-taller que prioritza l’art —o la feina de l’art— per sobre del descans. És el projecte d’interiorisme d’Agustí Costa per a una artista que vol viure treballant, no treballar per viure. Al carrer del Carme de Barcelona, a l’última planta d’un edifici modernista del 1870 reformat per Josep Pujol i Brull el 1911, el pis fa només 1,25 metres d’ample en alguns trams i arriba fins als 6,45 en d’altres, passant per almenys vuit amplades diferents, això al llarg de 35 metres lineals i 133 m² útils. L’espai, llarg i estret, amb quatre patis interiors i molts records estructurals, havia de deixar de ser una llar convencional. Ara és un taller amb dormitori, cuina i estar.
Viure en trasters, una sortida desesperada a Barcelona: “Porto cinc anys així”
El Bouchnafa va néixer fa 74 anys a Nador, una ciutat marroquina d'una mica més de 100.000 habitants a tocar de Melilla. Gairebé tres dècades després, l'any 1977, naixia a la mateixa ciutat el Mohammed, que no vol que se'l mencioni amb el seu nom real. "La meva família es pensa que tot va bé, que tinc feina i pis", diu. La vida, plena d'obstacles, ha portat el Bouchnafa i el Mohammed a ser veïns a Barcelona. L'entrada no té ni número ni timbre. La porta, tancada amb un cadenat, dona pas a un compartiment minúscul, sense llum ni aigua, i on només es pot dormir estirat en diagonal a sobre d'un cartó i una manta. Viuen, porta a porta, en un local de trasters al centre de Barcelona.