30/09/2014 
Noticias
El bust de Franco que va canviar la vida de l'activista Cristina Farré
Hi ha episodis icònics de la lluita antifranquista: el moviment obrer del Baix Llobregat (de la vaga de la Siemens el 1946 a la general de trenta anys després), la senyera penjada durant l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat el 1947, la vaga dels tramvies del 1951, la manifestació de capellans el 1966, etc. Entre aquests episodis hi situaríem la defenestració d’un bust del general Franco i de la bandera espanyola des d’una finestra de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona (UB) de la mà d’uns 150 estudiants que, després d’una assemblea al Paranimf, havien ocupat el rectorat el 17 de gener del 1969.
Samurais, rellotges, orgues i motos: la insòlita història de Yamaha
Avui Wakayama és una de les ciutats més importants de la regió de Kansai, al Japó. Hi viuen prop de 400.000 persones. Si s'escala fins al cim de l'Iwagami-yama, un petit turó d'uns 240 metres d'altitud, se'n pot veure tota l'extensió. En primer terme, les cases tradicionals japoneses que es barregen amb els nous gratacels; a l'horitzó, les xemeneies de la indústria metal·lúrgica que fumegen; abraçant-ho tot, el golf d'Osaka. És en aquest indret on, el 20 d'abril del 1851, una família de samurais del clan Kishu Tokugawa va tenir un fill, Torakusu Yamaha. De petit, corria pel poble amb una obsessió: els rellotges. En aquells moments, tot just s'estaven començant a fer populars a Osaka. Quan va créixer, va acabar darrere el taulell d'una rellotgeria, una feina que combinava amb els estudis d'empresarials. A classe, encara ningú sabia que compartien aula amb l'home que donaria nom a un autèntic imperi: Yamaha.
La natalitat cau en picat al Regne Unit, i les solucions no arriben
A punt de complir-se aquest divendres vinent un any del retorn del laborisme al poder, i en uns moments en què l'acció del primer ministre, Keir Starmer, es veu més qüestionada que mai en els dotze mesos passats, amb molts fronts oberts i amb una opinió pública que encara no sap què defensa realment, alguns dels seus ministres sembla que facin passos endavant per acabar amb els dubtes. Malgrat això, resulta impossible saber si tot plegat és part d'una operació coordinada des de Downing Street o bé respon a iniciatives individuals dels diferents departaments, que davant d'una manca clara de directrius fan la guerra pel seu compte.
Sempre ens quedaran les amigues genials
A l’inici de Diamanti, Ferzan Özpetek celebra un dinar amb les actrius amb qui ha treballat durant la seva trajectòria a Itàlia per transmetre el desig de reunir-les a totes en una nova pel·lícula. Es tracta d’una seqüència que normalment quedaria reservada per a icones que no necessiten presentacions, però que resulta un xic estranya si tenim en compte que, fora de les fronteres transalpines, ni el gruix del repartiment ni el director d’origen turc tenen un lloc central en l’imaginari cinèfil. Malgrat això, la convicció d’Özpetek en el film que està somniant és tan gran que no li costa conduir el públic més enllà del caprici metatextual i endinsar-lo en la ficció pura, que es desenvolupa a la dècada dels setanta, entre les parets d’un taller de costura per a cinema i teatre, regentat per les germanes que encarnen Luisa Ranieri i Jasmine Trinca. Elles, i les dones que tenen al seu voltant, són les encarregades de materialitzar els vestits que donen volada i color als anhels dels al
Als països nòrdics creixen les alternatives ètiques a les xarxes socials dels gegants tecnològics
Imagineu un món digital on les xarxes socials fossin plataformes que no servissin per recopilar les dades privades dels usuaris, ni intentessin captar l’atenció dels internautes el màxim del temps possible perquè no abandonin l’aplicació. Imagineu unes xarxes socials que realment servissin per unir la gent en el món virtual i físic, i facilitessin un diàleg marcat per la democràcia i la decència a internet.