31/12/2010 
Noticias
Qui té por de Mary Shelley?
Vivim en un temps en què sovint es valora la qualitat d'un llibre en funció de les opcions d'adaptabilitat a un format audiovisual que té, o sabem de les històries a través de les pel·lícules o sèries que se n'han fet. És el que em passava amb Frankenstein o el modern Prometeu de Mary Shelley, que coneixia per la seva primera adaptació al cinema el 1931, amb l'actor Boris Karloff donant vida a la criatura, o per la divertidíssima versió que en van fer Gene Wilder i Mel Brooks, l'any 1974. Com que enguany ha estat el director Guillermo del Toro que ha estrenat una nova adaptació de la història del científic que dona vida a un monstre a partir d'enganxar traspassats, he decidit, a la fi, llegir la història original de Mary Shelley i discernir, amb criteri propi, si m'agrada més el llibre o la pel·lícula (haig d'investigar si el Morgan Freeman del senyor Noriguis ja ha patentat aquesta frase; segur que sí).
Els nens nascuts de l'ARA
Quan fa 15 anys es va crear el diari ARA, el gruix de la redacció no tenia fills, era una plantilla majoritàriament jove que tot just començava els seus projectes vitals. Hem presenciat casaments, separacions, mudances i, a poc a poc, també naixements. La primera filla de la redacció, la Laia, filla d'un company que llavors treballava a la secció d'internacional, ja té catorze anys -va néixer el febrer del 2011, tres mesos després de la primera portada de l'ARA, aquella amb el centenari Moisès Broggi i la Graciela Noguera- però després han vingut més d'una seixantena d'infants més.
"La mentalitat de l'ocupació militar portarà a la destrucció de la societat israeliana"
Iyad Alasttal (Khan Yunis, 1987) s’ha convertit en una de les veus documentals més colpidores que surten de Gaza, capaç de reflectir la quotidianitat d’un territori assetjat i destruït en un testimoni per a futures generacions. Els seus treballs han recorregut festivals internacionals i han presentat una mirada inèdita sobre la resistència i la fragilitat humanes. En aquesta entrevista, feta per videoconferència entre Barcelona i París, on viu el seu exili, Alasttal reflexiona sobre com el context ha modelat la seva identitat i la seva manera de filmar.
La nova família de T de Teatre: un lloc on sempre hi ha algú que acaba plorant
Va ser després de veure El loco y la camisa, l'obra insígnia de Nelson Valente (Buenos Aires, 1971), que les T de Teatre van decidir fitxar el dramaturg i director argentí per al pròxim espectacle. "Vam veure aquella obra i ens vam tornar boges. Totes compartíem la sensació que era un director que ens podia treure dels nostres llocs de confort, posar-nos en una coctelera i remenar-nos", explica l'actriu Mamen Duch. "Aquell text té uns diàlegs genials que ens van captivar. Les obres del Nelson són corals, però toquen temes propers, la gent s'hi pot identificar i té un humor que pot ser incòmode", afegeix Àgata Roca. Des de fa uns anys, les incursions de Valente a la cartellera catalana s'han fet cada vegada més intenses. La temporada passada va estrenar Amnèsia al Teatre Nacional i, el 2020, també va treballar amb una companyia catalana a Els gossos, entre altres muntatges. Per això tenia tot el sentit del món que la resposta de Valente a la petició de les T de Teatre fos afirmativa.
L'empresariat català: un actiu rellevant per a Catalunya
La trajectòria econòmica de Catalunya és inseparable del paper que ha exercit el seu empresariat que ha estat capaç de generar prosperitat, estructurar territori i aportar una visió moderna i oberta al món. En un país on, durant segles, no va haver-hi una administració pròpia i recursos naturals significatius, la iniciativa privada no només va suplir aquestes mancances, sinó que també va esdevenir la columna vertebral sobre la qual es va sostenir el desenvolupament econòmic i social. Entendre el present i el futur de Catalunya exigeix reconèixer aquesta contribució.