17/07/1976 
Noticias
"No marxarem de Ciutat de Gaza: no tenim on anar"
Conscients que no hi ha cap lloc segur en tota la Franja de Gaza, centenars de milers de palestins s'han quedat a Ciutat de Gaza, enmig de l'ofensiva de l'exèrcit israelià per conquerir la ciutat. "Hem de quedar-nos aquí perquè la gent ens necessita", explica a l'ARA en un missatge de WhatsApp el sindicalista Fayez Elemare, desplaçat a la platja de la ciutat, que s'ha convertit en un immens camp de refugiats. La tenda on s'està amb els seus fills i els seus nets està a tocar del mar i dimarts els va arribar la metralla de les explosions. "Per sort estem tots bé", diu. La comunicació és intermitent pels bloquejos israelians i de vegades cal esperar dies per rebre les respostes.
Barcelona era una ciutat molt còmoda
Fa vint-i-cinc anys uns quants començàvem la carrera d’arquitectura a l’Etsab, a la ciutat dels arquitectes, en paraules de Llàtzer Moix. L’alcalde Maragall havia plegat, però vam aprendre caminant pel seu llegat, les recerques del Laboratori d’Urbanisme de Barcelona i les reserves de sòl públic de Joan Anton Solans.
De somnis triomfals i becaines senils
A Los jueves, milagro, una de les millors pel·lícules de Berlanga, hi ha un poblet que viu de l’activitat d’un balneari. És un establiment decrèpit, obsolet, que requereix reformes cares i urgents. Les autoritats ensopeguen amb la següent disjuntiva: si no fan obres, no vindran els turistes; però si no venen els turistes, no podran fer obres. Etcètera. Algú té llavors una idea: simular una aparició sobrenatural. Al gran Pepe Isbert li toca fer de sant apòcrif. Les seves aparicions –sempre els dijous– són cada cop més sofisticades: llums de colors, pirotècnia, música. Els sona, tot això? Cap a l'any 2000, la ciutat de Barcelona necessitava fer reformes al seu particular balneari postolímpic. Hi ha gent que viu de renda, però nosaltres anem més enllà: vivim de la renda antiga del Gòtic i del Modernisme. Tanmateix, tal com passa a Los jueves, milagro, calia trobar una manera de quadrar el cercle. Cap al 2000 necessitàvem una aparició miraculosa. S'estava treballant des del 1996 i final
Ja no ens la sentim nostra
Un advertiment inicial: durant els darrers 25 anys he viscut a Nova York, Roma, Jerusalem, París, Buenos Aires i Madrid. I, a estones, a Barcelona, on tenia un habitatge que ja no tinc. Soc, per tant, un barceloní de pas. Per raons d'edat soc també un barceloní antic, nascut i escolaritzat en una ciutat industrial, desordenada i indòcil, aliena a l'olimpisme i la postmodernitat. Posats a dir-ho tot, no m'agraden ni les palmeres, ni les fires, ni els congressos.
Barcelona: quan una ciutat et fa i et desfà
Amb divuit anys em perdia diàriament al metro. Ara, amb trenta, m’he recorregut més parts de Barcelona que la mitjana. Treballs a porta freda, pluriocupacions entre classes universitàries i recitals en col·legis, centres cívics i biblioteques van marcar la diferència. Com a decisió, Barcelona ha estat una de les millors de la meva vida. Com a somni, ha estat un repte. Una ciutat que es vesteix de promeses quan la mires per primera vegada: cosmopolita i aparentment oberta. Però amb un aterratge abrupte i agredolç. Continuo aterrant en molts sentits, i amb això us ho dic tot.