Noticias
  • "El meu llibre no és un Me Too"
    Durant gairebé cinc anys, la idea de fer un llibre sobre l'anorèxia des del vessant més emocional perseguia la cantant i poeta Ivette Nadal (Granollers, 1988). Finalment, fa un temps va agafar el toro per les banyes i s'hi va posar. Justícia poètica (Pòrtic) és el testimoni íntim, profund i poderós d'una dona que, quan era adolescent, va quedar captivada per músics i poetes. Amb un d'ells hi va compartir una relació afectiva desigual que li va fer molt de mal. Combinant vivències i poemes, Nadal fa aflorar el dolor físic i emocional d'una malaltia mental encara incompresa per conscienciar sobre la desolació que implica, però també per deixar constància que se'n pot sortir.
  • El turisme es consolida com la prioritat de la despesa familiar
    Després del confinament més greu per la pandèmia de la covid-19, i un cop aixecades les fronteres i restablerta la circulació, les famílies espanyoles no van dubtar amb fer les maletes i viatjar. Les restriccions sanitàries no només van fer que algunes llars acumulessin una bossa important d’estalvis després d’haver deixat de fer moltes coses del dia a dia, sinó que la recuperació de la mobilitat va donar ales al turisme. Tot i que en el cas espanyol, però també europeu, l’activitat turística sempre ha estat un dels motors de l’economia, el boom postcovid de la despesa turística entre les famílies espanyoles, i per tant el canvi en els seus hàbits de consum, es va llegir com una qüestió passatgera. Ara, però, alguns organismes ho veuen diferent.
  • Les penúries de l'atenció domiciliària: "Treballo amb pegats de fentanil contra el dolor"
    Marcial González Rodríguez té 60 anys i en fa 42 que està postrat en una cadira de rodes. Quan era jove, va tenir l’ocurrència d'enfilar-se a un arbre i va caure fatalment al buit. Fa poc més d'una dècada, també li van detectar un tumor a la columna vertebral i, des d'aleshores, tampoc té mobilitat al braç dret. Viu a Torre Baró, el barri barceloní de la pel·lícula El 47 on les cases es van construir sense ordre ni concert al vessant de la muntanya i les vistes de la ciutat són espectaculars, però que per arribar-hi cal armar-se de paciència. Malgrat això, cada dia de dilluns a divendres una treballadora del servei municipal d'atenció a domicili va a casa seva. Hi està com a màxim una hora i mitja. El lleva, el renta, el pentina, el vesteix, li dona l'esmorzar i el deixa assegut a la cadira de rodes fins que a les dues de la tarda un amic el torna a ficar al llit, i tres hores més tard la seva germana li prepara un dinar-sopar que ja li serveix fins a l'endemà.
  • Bill Murray, millor rapsode que cantant al Liceu
    En general agradable i distesa, l'actuació al Liceu de l'actor nord-americà Bill Murray i el trio del violoncel·lista alemany Jan Vogler va tenir un parell de moments extraordinaris, curiosament com menys comèdia hi havia. Un ha permès constatar la fondària interpretativa de Murray. Ha sigut al principi d'aquest espectacle titulat New worlds i que combina lectures literàries amb peces musicals de Ravel, Piazzolla, Gershwin, Xostakóvitx i Bernstein, entre d'altres. Tot plegat és un projecte fruit de l'amistat entre Murray i Vogler, el director artístic del Festival de Música de Dresden i impulsor, juntament amb el director Kent Nagano, de la interpretació historicista de la tetralogia de Wagner.
  • Una 'influencer' es cola en un acte amb el rei Felip VI al Palau Reial fent veure que es divulgadora de la Unió Europea
    No fa pas gaires dies una persona melancòlica dels personatges trash televisius d'antuvi s'esglaiava mentre es preguntava que com podia ser que haguessin desaparegut els friquis dels programes de televisió, tant de riure que feien. S'estranyava que en uns temps tan cruels i insuportables com els nostres no hi haguessin tot de personatges tamarescos passejant-se pels platós afegint una mica de surrealisme medicinal a la programació televisiva, que ja fa massa temps que només explica catàstrofes cada cop més grosses. La resposta és senzilla: els friquis ja no estan a la televisió perquè estan a les xarxes. Allà hi abunden les persones sense cervell però amb molta audiència, una mescla explosiva que dona resultats tan hilarants com els que aportaven fa anys les missespanyes, els granshermanos, les mazagatos, les tamares o els juanelgolosinas, que mataven per fer-se un lloc en qualsevol programa o revista.