25/01/1947 
Noticias
L'extraordinària història de les germanes Terré: "A vegades m'agradaria haver tingut la seva vida"
"És un superorgull que siguin les meves germanes", reconeix Natàlia Terré (Barcelona, 2001), poc després de sortir del quiròfan per una operació de lligaments encreuats. Les seves germanes, la Martina (2002) i la Mariona (2004), són les dues porteres de la selecció espanyola femenina de waterpolo, la vigent campiona olímpica, que dilluns s'estrenava a l'Europeu de Portugal amb derrota contra Hongria (9-7). Catorze de les quinze jugadores són catalanes.
L'ube, el tubercle porpra viral que fa anar de corcoll les Filipines
A la ciutat de Nova York, la gent fa cua davant d'una pastisseria abans que obri per comprar un dònut amb un glacejat porpra sorprenent. A París, un grup de persones beuen uns cafès porpres amb un aroma suau de fruits secs. A Melbourne, Austràlia, un to porpra i una dolçor suau als panets de pasqua.
"Encara hi ha certs estereotips sobre l'Ebre, com si fóssim exòtics per a certa part del país"
El batec de l’Ebre ressona en la música del duo Terrae. Hi ha el batec patrimonial de jotes, fandangos i cants de batre, i el batec del present de les textures electròniques. Hi ha històries transmeses pel corrent de la tradició oral i ràbies diverses connectades a injustícies i abandonaments. En aquest projecte nascut a Flix no hi falta l'alegria, ni el ball, ni les ganes de compartir. En parlen els responsables, Andreu Peral (Tarragona, 1986) i Genís Bagés (Lleida, 1987), autors de l'àlbum Nostre gra (Microscopi, 2025), un dels millors de l'any passat segons l'ARA.
La gana, el nou pecat capital
Si alguna cosa em pot definir és que soc panarra. M’entusiasma aquell pa tan bo dels forns i fleques bons del meu barri. Mare meva, quin regal del cel. Quan vaig a comprar-ne no puc evitar menjar-ne abans d’arribar a casa. Hi clavo queixalada i el gaudeixo amb un plaer que no puc dissimular. Molts cops em miren. No és normal que una dona expressi d’una manera tan lliure que gaudeix gairebé orgàsmicament menjant. A taula tampoc dissimulo que sento plaer menjant. Que m’agrada. Que tinc gana i m’acabo el plat. Que escuro. Que demano pa per no deixar una gota de salsa d’aquella tan bona.
"Molts veïns de Minneapolis estan amagant famílies migrants malgrat el risc"
La violència de la policia migratòria dels Estats Units (ICE, per les sigles en anglès), convertida de facto en el cos paramilitar de Donald Trump, ha caigut sobre Minneapolis com un miasma. Ho impregna tot: cada carrer, cada casa, cada botiga, cada racó de la vida dels veïns. Igual que el fred que s'ha desplomat fins als vint graus sota zero i mossega qualsevol tros de pell sense tapar, el terror s'esmuny dins la quotidianitat dels ciutadans. "És impossible ignorar-ho. No puc sortir de casa sense veure alguna cosa relacionada amb les batudes", diu en una trucada a l'ARA la Sarah (nom fictici per raons de seguretat), una de les veïnes de la ciutat. La dona explica que, des que va començar l'operació Metro Surge al desembre, s'ha fet habitual veure vehicles sense retolar voltant pel barri. Són agents antiimmigració que van a la caça de gent. "És literalment això: van circulant en cotxe buscant persones amb la pell fosca, i després les encerclen i les segresten".