19/11/1931 
Noticias
Radiografia del millor futbolista del món
Camp Nou. 29 d’abril del 2023. El Barça té encarrilat el partit contra el Betis. Un pas més per guanyar la Lliga 22/23. Un joveníssim jugador surt a escalfar-se. Passen els minuts i es va mirant de reüll l’entrenador per si es decideix a fer-lo jugar. A les 22.40 h, Xavi Hernández diu que ha arribat l’hora. Amb 15 anys i 291 dies, Lamine Yamal Nasraoui Ebana es convertia en el futbolista més jove a debutar amb el primer equip blaugrana. Dos anys després, el món del futbol es rendeix al darrer talent sorgit de La Masia. Un referent en majúscules dins i fora del camp, internacional absolut amb la selecció espanyola i que ja té cinc títols a la butxaca. Dues Lligues, una Copa, una Supercopa d’Espanya i una Eurocopa. Continua sent menor d’edat, tot i que ja figura en moltes travesses per guanyar la Pilota d’Or.
Retorn on Lamine Yamal va perdre la por: "Venia gent espantada per si els robaven i no és el cas"
Són les cinc de la tarda i Abdul Nasraoui s'asseu a la taula del final del bar que regenta a Rocafonda, a Mataró. Es posa a dinar. Ara hi ha una mica de pau i li toca a ell, després d'atendre els últims clients. "Per què segueixes treballant?", li pregunta, simpàtica, Rocío Escandell, la presidenta de l'Associació de Veïns del barri. "Perquè vull seguir treballant", respon l'Abdul, el tiet patern del Lamine Yamal, com si fos una obvietat malgrat que el seu nebot, amb 17 anys, ja és candidat a la Pilota d'Or. Només fa vuit mesos que l'Abdul ha obert el Bar Cafeteria LY 304, especialitzat en cuina marroquina i presidit amb fotografies del seu nebot amb la samarreta del Barça i de la selecció espanyola, bufandes del CF Rocafonda i un escut del CF la Torreta, on va jugar abans d'anar a parar al planter del Barça.
Urgeix una pregunta parlamentària al Congrés
El gra al cul que li ha sortit a La 1 és purulent i dolorós. I aquesta setmana han fet veure que el rebentaven per veure si, drenant la infecció, la cosa millorava. L’esperpent de La familia de la tele s’enfonsa a marxes forçades. I la patacada és forta tenint en compte la supèrbia amb què van aterrar a la televisió pública, que creien que el programa exerciria de flautista d’Hamelí i arrossegaria les masses. La desfilada xarona i grandiloqüent de l’estrena era la prova de la buidor que hi ha darrere del seu trist discurs. Davant del fracàs de fingir una estructura de magazín que al cap de pocs minuts s’havia convertit en paròdia, van haver de recórrer als mètodes llastimosos del Sálvame. L’última estratègia ha sigut una catarsi pública patètica per reanimar un programa que està agonitzant. La comèdia consistia a fer-li confessar a Belén Esteban que volia marxar del programa “porque estoy amargada aquí y yo quiero ser libre como antes”.- L’espinós assumpte dels vídeos d’ostatges de Hamàs
La periodista Yasmin Levy, del diari israelià Haaretz, denuncia que la casta periodística del país està censurant en sèrie els vídeos que arriben de les persones encara segrestades per Hamàs. Ho considera una renúncia a la tasca bàsica de l’ofici, que és mostrar la realitat i deixar que el públic en tregui les conclusions pertinents. Cal aplaudir Haaretz, perquè és l’únic gran mitjà que efectivament planta cara a la draconiana política comunicativa de Netanyahu, que té postrat als seus peus l’ecosistema mediàtic del país. Però, alhora, hauríem de convenir que els vídeos dels segrestats tenen un valor molt discutible, perquè el seu discurs sol estar tremendament condicionat pels captors, que són els que, al capdavall, han promogut que arribi a les redaccions, com a part de la guerra psicològica que practiquen. 
Egocentrisme i caos: el poder americà en l'era Trump
Quan Donald Trump va aconseguir per primera vegada la presidència dels Estats Units, el 2017, una de les preguntes que amb més freqüència es repetia en els cercles intel·lectuals de Washington era si els Estats Units s'enfrontaven a un episodi polític excepcional o, per contra, l'accés a la Casa Blanca d'un controvertit candidat procedent del show business i el negoci immobiliari –encausat, a més, pels tribunals de justícia–, revelava una realitat profunda del país que en el futur no podria ser ignorada. L'elecció del passat 5 de novembre no conclou segurament l'interrogant, ja que, com en la resta del món, la polarització als Estats Units és profunda i els girs electorals sempre són possibles, a condició que els ressorts essencials del sistema democràtic romanguin intactes. Però el que sí que demostra és que l'Amèrica que representa Trump existeix, i també que avui és majoritària.