Previous Día anterior
Día siguiente Next
Previous
Next
Portada del periodico Menorca:
Newspaper website Sitio web





Noticias
  • La història de la nissaga dels Orfila d'Alaior des del segle XVIII
    Paco Mercadal Orfila és l’autor d’un llibre sobre la història des del segle XVIII de la branca alaiorenca del llinatge Orfila, que arranca amb el matrimoni format per Francesc Orfila Guàrdia (1720-1796) i Margalida Villalonga (1731-1803) fins a arribar a l’autor, juntament amb els seus germans Margarita i Joaquim. Paco Mercadal dedica el treball als «quinze besnets de s’àvia Benita Orfila Riudavets, perquè coneguin, almenys en part, els antecessors de la nostra branca Orfila». El llibre ha estat imprès a Gràfiques Menorca. Les primeres notícies es refereixen a Francesc Orfila i Margalida Villalonga que eren senyors de lloc, a més de les quatre generacions posteriors, amb les relacions socials, l’estatus privilegiat i estabilitat econòmica. Un senyor de lloc que no vivien al poble, sinó a la mateixa finca, anomenada Sant Joan, i que es caracteritzaven per ser persones aferrades a les tradicions i molt religioses, el que es reflecteix en les documentacions familiars. «En tots els testament
  • Dues mil dites i refranys més al quart volum sobre les locucions menorquines
    Un dimoni amb el seu trident, en una il·lustració de Tomás Orell, il·lustra la portada del quart volum d’«Expressions, dites i refranys de Menorca», del qual és autor Josep Portella Coll, i que és editat pel Col·lectiu Folklòric de Ciutadella i el Centre d’Estudis Locals d’Alaior. La nova publicació, que correspon al volum doble 145-146 dels Quaderns de Folklore, engloba les expressions, dites i refranys de l’Illa compreses entre les paraules «cuida» i «envest», que representen 2.005 unitats lingüístiques, que sumen un total de 7.134 dites i refranys dels quatre volums publicats. Portada del nou volum.El present volum s’obre amb «Cuida’t de ca d’altri, que ja es cuidaran de ca teva», que ho diu qui pretén justificar-se de la murmuració per la qual és censurat, i es tanca amb «Fer envestir als altres», que és aquella persona que s’amaga en l’anonimat per fer que els altres facin les accions que voldria ell fer, però que no té coratge de fer-les. Exemples La paraula
  • Mi perra Lluna
    Mi perra Lluna era capaz de ladrar en tres idiomas diferentes, pero lo más asombroso en ella era su capacidad para reírse. Recuerdo que salíamos todos los días a que nos diera el aire en la zona del paseo, cerca del río Camarmilla, donde el ayuntamiento había dispuesto algunos bancos para que el personal se sentara a contemplar el que iba y venía paseando a su perro. Lluna se subía de un brinco al banco donde yo siempre me sentaba y se tumbaba pegadita a mí, con la cabeza sobre mi pierna izquierda, atenta al trasiego de personas y perros que, como se sabe, suelen tener la costumbre cuando se ven de acercarse y saludar. Yo le decía siempre: ¡no se te ocurra morder! Lluna dejaba que el perro paseador con su dueña se acercase y cuando los tenía a un par de palmos alargaba el cuello y lanzaba un ladrido que helaba la sangre; el susto que les daba no era para echarlo a barato. ¿Pero no me ha dicho usted que no muerde? No, si no muerde, pero se divierte dando estos sustos. Entonces Lluna se ponía panza
  • Lo de Sánchez
    El careto de Pedro Sánchez el miércoles en el Congreso no pasó desapercibido. Estaba, literalmente, roto. Horas después, la carta que dirigió a la nación dejó entrever una profunda crisis personal, familiar y, por extensión, institucional. No ha tardado cierta parte de la población en echarle más mierda encima. Porque Sánchez ha demostrado a lo largo de estos años ser un saltimbanqui profesional, el gato que siempre cae de pie, el ave fénix capaz de resurgir de sus cenizas una y otra vez. ¿Será verdad que todo tiene un límite? Es difícil saberlo, conociendo al personaje. Yo sí creo que el presidente tiene un sincero interés en llevar a este país al siglo XXI, emparejarlo con las naciones más prósperas y democráticas de Europa, darle el empujón definitivo que necesita para dejar atrás la basura acumulada desde hace cien años. Quizá para tirar de semejante carro pesadísimo haga falta ser un superhombre, un tipo duro, insensible y sin escrúpulos, que anteponga su misión y su destino a
  • Salsa para todo
    Probablemente las salsas no se inventaron para realzar el sabor de la comida, sino para disimular el de los horribles comistrajos que había que tragarse, a lo que colaboraron mucho las especias y los picantes, pero como ambas funciones se hicieron cada vez más necesarias, y hoy ya nos lo tragamos todo tanto desde el punto de vista alimentario como desde el político, intelectual, cultural y moral, el número de salsas para todo ha crecido enormemente, y de acompañamiento han pasado a esencia y fundamento. Todo tiene que estar en su salsa, hasta las leyes (salsa legislativa, con mucho chile), y a las clásicas salsa mayonesa, bechamel, bearnesa, gochujang, romesco, de soja, de tomate, tártara (pero francesa), de curry, etc., se han añadido numerosas variantes, porque sin salsa no habría forma de tragarse la actualidad en general. La mayoría suelen contener pimienta, pimentón, harina como espesante, vino (sustituible por whisky), caldos animales o vegetales, aceite, vinagre, hierbas, huevos, fermentados,