Sitio webP 04-08 PROCES SOBIRANISTA Els inscrits a la Diada arriben als 400.000 Laxifra supera la de l'any passat La manifestació a la Diagonal i fa preveure una demostració serà l'inici d'una tardor de mobilitzacions per l1-0o ara.cat força independentista DILLUNS O DE SETEMBRE DEL 2018 NUMERO 2818 P 14-15 130 EUROSs CARME COLOMINA Hi ha una línia recta que va de la fallida de Lehman Brothers a Donald Trump. Fills de la desregulació L'extrema dreta, segona força a Suècia XAVIER GONZALEZ DE RIVERA L'auge dels xenòfobs dificulta la governabilitat en un país que gira a la dreta Si de debò el govern del PSOE vol recuperar els drets socials, ha de P 22-23 Un líder islàmic de Salt, enel ratificar la versió revisada aixecament de vanuaManuU peatges amenaça Abertis La companyia es juga el 45% de les concessions punt de mira La policia creu que Mohamed Attaouil és una amenaça per a la seguretat i cal expulsar-lo PERE PUGEs I21 FIRMES MES Exigentscat Les Primàries per la República han de demostrardels seus beneficis amb la f que les mobilitzacions dels últims anys persegueixen un futur millor per a tothom
Día anterior Día siguiente 
Recognized text:
Noticias
Pessimisme econòmic amb embut
L’economista i exministre Alberto Garzón compartia un gràfic interessant, elaborat per Oxford Economics. S’hi veia l’evolució al llarg dels anys, a Espanya, de la confiança dels consumidors en l’economia. Una línia blava mostrava la percepció pel que fa a la situació general, mentre que una altra, vermella, indicava el judici sobre la marxa econòmica de la pròpia llar. Les dues línies mantenien la correlació i tendien a solapar-se. En canvi, a partir del 2020, la confiança en l’economia general es desplomava, mentre que la línia de la pròpia llar es mantenia per sobre del zero, en nivells saludables. Garzón ho atribuïa –i em sembla fonamentat– a la guerra del relat des de Pedro Sánchez: els mitjans de sempre han insistit tant en la visió apocalíptica que la parròquia acaba repetint que l’economia va malament, encara que la seva situació personal sigui prou saludable. I per això caldria reflexionar sobre si té sentit fer preguntes a la població en general sobre la situació
La propaganda ridícula i victimista dels antidisturbis
És possible que recordeu la sèrie Antidisturbios, un drama policíac de Movistar+ que s’endinsava en les misèries professionals i domèstiques d’un grup d’homes de les unitats d’intervenció de la policia espanyola (UIP). Al darrer minut de l’últim capítol, els protagonistes arribaven a Barcelona per sufocar les protestes contra la sentència del Procés. Un dels personatges alliçonava un company debutant: “Tranquilo, esto es como todo. Le metes un poquito de firmeza y un poquito de cabeza. Y si le metes un poquito de chulería... ya lo tienes”. La realitat, però, va ser menys èpica.
Valentino Garavani: quan la moda no necessita ruptura
Hi ha dissenyadors que marquen un abans i un després per les seves formes rupturistes o pels seus plantejaments innovadors, que han transformat de soca-rel el que fins aleshores havia estat la moda. Aquest no és, definitivament, el cas de Valentino Garavani, però això no implica que mereixi un paper secundari en la història. Ell forma part del grup dels que, sense estridències, sense ruptures ni voluntat de qüestionament, operen com un baix continu, aportant estabilitat i coherència a l’ordre establert. I en un sistema tan volàtil com el de la moda, en què cada temporada desapareixen marques i relats, mantenir-se vigent durant dècades és, en si mateix, un gest gairebé heroic.
Gil Manzano i la torrada de Murphy
Gil Manzano és aquell tipus d’àrbitre que amb la cara ja paga: altiu, arrogant, inaccessible i amb una tendència patològica a expulsar qui abans ha estat traient de polleguera. Si, a sobre, l’emparellen amb Del Cerro Grande al VAR, els queda un duet molt prometedor que posarà a prova la paciència del més tranquil del vestidor, encara que tingui orxata a les venes i es digui Frenkie de Jong. Amb la designació d’aquest tàndem estel·lar, el Comitè Tècnic d’Àrbitres va signar tota una declaració d’intencions dirigida al Barça en una setmana molt complicada per a Florentino Pérez. En general, les teories conspiranoiques fan molta mandra, però, en aquest cas concret, és molt difícil empassar-se que l’elecció va ser una coincidència. El vestidor blaugrana sabia tot això quan saltava a la gespa d’Anoeta.
A la contra