Sitio webFrankenstein fa 200 anys El llibre de Mary Shelley va suposar l'inici de la ciència-ficció NOVA LEGISLATURA JxCat demanarà que els seus diputats ssel les puguin ara.cat a Brt delegar el vot Rull assegura que investir La mesa del Parlament decidirà en aquest cas ien el dels presos Puigdemont "és possible i és legal P32-3 La sentència del cas Palau, la fi de l'oasi català Caiguda en picat de les adopcions internacionals CARME COLOMINA Rachida Aiz i Rokhaya Diallo són dones que denuncien les injusticies Inborals i salarialsi que no encaixen en cap estereotip FERRANREQUEJO cafdrii dpotco a lo UPF Les decisions judicials del TS acabaran sent jutjades per la justicia internacional Però nixò passari d'aqui uns quants anys El petrolier iranià s'enfonsa i aboca 136.000 tones de cru al mar de la Xina M.ANGELSCABRÉ ecriplone idireetone de store Culrral deGienere El21-D vaig votar Puigdemont en defensa d'unes institucions que un govern estatal autoritari eentralista ha vi El Barça remunta un 2-0isotmet Anoeta Els gols de Luis Suárez (2). Paulinho i Messi permeten a lequip blaugrana tancar invicte la primera voltai deixar el Reial Madrid a 19 punts
Día anterior Día siguiente 
Recognized text:
Noticias
Un text juganer de Sergi Belbel i dos grans intèrprets: no cal res més
Diu la tradició que l’essència del teatre rau en un escenari amb un intèrpret i una cadira. No fa falta res més. Una idea que, si hi ha un teatre barcelonès que l’explori, aquest és el Heartbreak Hotel d’Àlex Rigola, que fa virtut del minimalisme escènic. Hi torna ara amb el magnífic joc teatral que Sergi Belbel va escriure ja fa uns anys i que va guanyar dos premis (Ciutat de València 2022 i Premi de la Crítica dels escriptors valencians) però mai havia estrenat: Ella i màquina. Una actriu i un actor i una cadira abraçats per l’esplèndida il·luminació de Kiko Planas en un espai buit.
Ronnie Wood ofereix un esplèndid concert de rock'n'roll a Barcelona
Ronnie Wood, guitarrista dels Rolling Stones des de fa cinquanta anys, i abans del grup Faces, transmetia la sensació d'estar fent justament el que més li agrada: tocar rock'n'roll en un sentit prou ampli de la paraula, acompanyat d'una colla de músics en sintonia i amb un repertori molt ben triat. Abans que sortís a l'escenari de la sala Razzmatazz de Barcelona, és possible que el públic, que havia pagat 165 euros per l'entrada, es conformés tenint davant una llegenda sense demanar-li cap cosa extraordinària. Tanmateix, Wood va capgirar la situació. En va tenir prou amb quatre cançons per convertir el que podia ser una simpàtica vetllada amb una vella glòria de 79 anys en un esplèndid concert. I el públic, que ja l'havia rebut amb un afecte entranyable, va començar a celebrar la música.
El pelegrinatge extrem que va emprendre Werner Herzog
El novembre del 1974, el cineasta Werner Herzog (Múnic, 1942) va rebre la notícia que la crítica i historiadora del cinema Lotte Eisner estava molt malalta. Contradient el tòpic que diu que els creadors temen i menyspreen els crítics i estudiosos, Herzog va reaccionar amb una mescla de desesperació filial i d’agraïment fervorós de devot.
Pedro Sánchez encara creu que hi ha partit
Pedro Sánchez tenia un full de ruta abans de l’entrada massiva de migrants a Ceuta: confrontar amb tot el que tingui a veure amb la internacional ultradretana, presentar els pressupostos més socials de la història d’Espanya i erigir-se en l’últim baluard del progressisme europeu i mundial. L’entrada massiva de migrants del 30 de juliol l’ha embarrancat en una crisi sense precedents que amenaça amb ser l’estocada final del sanchisme, però, tot i això, i arribats a aquest punt, des de la Moncloa creuen que només existeix un camí: aguantar i mirar de remuntar. Per això des del seu entorn mantenen que vol esgotar la legislatura fins al 2027. Amb el dubte de si posarà les urnes abans o després de les municipals i autonòmiques.
Pimes: la mida sí que importa
Aquesta setmana, Pimec ha anat a Madrid a defensar una llei que faciliti el creixement empresarial. Antoni Cañete, el president d'aquesta organització patronal catalana, és un home insistent i persistent en la defensa d'allò que considera que afecta les petites i mitjanes empreses. La seva frase és un clàssic: "Les pimes han de ser al pont de comandament", que vol dir que aquestes companyies, que són el principal component del teixit industrial i empresarial del país, han d'estar presents en tots els àmbits on es decideixen les regulacions i normes que els afecten. Una mostra és la constant reivindicació de les normes i mesures destinades a combatre la morositat, un mal que ofega moltes companyies, especialment les més petites i, esclar, els autònoms que treballen com a proveïdors d'indústries i empreses més grans.