Sitio webMacron i Merkel volen rellancar l'eix París-Berlín El nou president francés nomena el conservador moderat Edouard Philippe coma primer ministre CRISI SOCIALISTA EL PSOE SESQUERDA ara.cat La duresa del debat entre Díaz i l Lagror de l'enfrontament dispara DIMARTS Sánchez aboca els socialistes a la es alarmes al PSC, clau per barrar fractura després de les primaries el pas a la líder andalusa 130 EUROS Diumenge que ve L'ARA olimpic Un diari molt especial amb portada exclusiva de Xavier Mariscal ara diumenge Antoni Bassas entrevista 2S testimonisclau Barcelona 92: Imatges simetriques. de l'abansiel després Col-lecció de 40 fotos sobre la tran formació de la capital catalana Targeta regal hez se sal del deb la presenci cer en discord López. Inclou10 vals per a l'edició en paper 2 mesos d'accés digital La Generalitat critica Atlantia valora Abertis la lentitud dels jutges en 16.350 milions d'euros Assegura que "s'han adaptat a treballar menys Els analistes creuen que el preu de l'opa és baix
Día anterior Día siguiente 
Recognized text:
Noticias
Pessimisme econòmic amb embut
L’economista i exministre Alberto Garzón compartia un gràfic interessant, elaborat per Oxford Economics. S’hi veia l’evolució al llarg dels anys, a Espanya, de la confiança dels consumidors en l’economia. Una línia blava mostrava la percepció pel que fa a la situació general, mentre que una altra, vermella, indicava el judici sobre la marxa econòmica de la pròpia llar. Les dues línies mantenien la correlació i tendien a solapar-se. En canvi, a partir del 2020, la confiança en l’economia general es desplomava, mentre que la línia de la pròpia llar es mantenia per sobre del zero, en nivells saludables. Garzón ho atribuïa –i em sembla fonamentat– a la guerra del relat des de Pedro Sánchez: els mitjans de sempre han insistit tant en la visió apocalíptica que la parròquia acaba repetint que l’economia va malament, encara que la seva situació personal sigui prou saludable. I per això caldria reflexionar sobre si té sentit fer preguntes a la població en general sobre la situació
La propaganda ridícula i victimista dels antidisturbis
És possible que recordeu la sèrie Antidisturbios, un drama policíac de Movistar+ que s’endinsava en les misèries professionals i domèstiques d’un grup d’homes de les unitats d’intervenció de la policia espanyola (UIP). Al darrer minut de l’últim capítol, els protagonistes arribaven a Barcelona per sufocar les protestes contra la sentència del Procés. Un dels personatges alliçonava un company debutant: “Tranquilo, esto es como todo. Le metes un poquito de firmeza y un poquito de cabeza. Y si le metes un poquito de chulería... ya lo tienes”. La realitat, però, va ser menys èpica.
Valentino Garavani: quan la moda no necessita ruptura
Hi ha dissenyadors que marquen un abans i un després per les seves formes rupturistes o pels seus plantejaments innovadors, que han transformat de soca-rel el que fins aleshores havia estat la moda. Aquest no és, definitivament, el cas de Valentino Garavani, però això no implica que mereixi un paper secundari en la història. Ell forma part del grup dels que, sense estridències, sense ruptures ni voluntat de qüestionament, operen com un baix continu, aportant estabilitat i coherència a l’ordre establert. I en un sistema tan volàtil com el de la moda, en què cada temporada desapareixen marques i relats, mantenir-se vigent durant dècades és, en si mateix, un gest gairebé heroic.
Gil Manzano i la torrada de Murphy
Gil Manzano és aquell tipus d’àrbitre que amb la cara ja paga: altiu, arrogant, inaccessible i amb una tendència patològica a expulsar qui abans ha estat traient de polleguera. Si, a sobre, l’emparellen amb Del Cerro Grande al VAR, els queda un duet molt prometedor que posarà a prova la paciència del més tranquil del vestidor, encara que tingui orxata a les venes i es digui Frenkie de Jong. Amb la designació d’aquest tàndem estel·lar, el Comitè Tècnic d’Àrbitres va signar tota una declaració d’intencions dirigida al Barça en una setmana molt complicada per a Florentino Pérez. En general, les teories conspiranoiques fan molta mandra, però, en aquest cas concret, és molt difícil empassar-se que l’elecció va ser una coincidència. El vestidor blaugrana sabia tot això quan saltava a la gespa d’Anoeta.
A la contra