Sitio webESQUERRA ALTERNATIVA El nou partit de r Colau topa amb a Podem només Els comuns confien en la pressió de Pablo Iglesias per reconduir Catalunya de Fachin confrontació, veu avalada tot l'estratégia i que ara.cat han votat un 7% dels inscrits la crisi i salvar la confluencia DIMARTS 130 EUROS SALVADOR CARDUS Les indiferenciesiles inhibicions socials són kes que acaben determinant els limits de legitimitat dels que Tragedia al port de Barcelona parten, actuen i exigeixen Dos tripulants d'un pesquer que va ser envestit per unmercant rus, a una milla nautica i mitja de la bocana sud CARLES BOIX Dos companys seus van poder ser rescatatsa temps del port de Barcelona, co aven desapareguts ahir a la de distribuir elsfons publics segons les eleccions L'FBI investiga El fiscal demana anteriors, els ciutadans podrien decidir aquinpartit assignen el financament els vincles entre quatre anys per a Serra i Todó Trump iRússia JOAN SAFONT L'excúpula de CatalunyaCaixa El seu director diuque no hi ha Molts fantasiegen amb es va apujar el sou quan lentitat proves que Barack Obama una respostalanaloga al que l'any 34, quan ja tenia problemes financers espiés l'actual president va acabar en mans d'un coronel
Día anterior Día siguiente 
Recognized text:
Noticias
Un llibre rodó per quan les esperances fluctuen
A Frankenstein, l’escriptora Mary Shelley va escriure: “El meu valor i la meva resolució són ferms; les meves esperances, però, fluctuen”. Qualsevol persona amb aspiracions polítiques podria estar d’acord amb aquesta frase; els catalans, sens dubte, ens hi sumaríem ràpidament. Però no la recupero perquè l’hagi sentit dir a cap veí de, posem-hi, Tona, Vilafranca o l’Ampolla, sinó perquè l’he trobat en una novel·la boníssima que parla d’unes terres ben llunyanes de les nostres, i amb una situació contextual ben diferent. Estic parlant de La Xina soc jo, un llibre de Xialou Guo que publica Angle Editorial en col·laboració amb l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) dins de la col·lecció Clàssics de la Pau i la No-violència.
Fontaines D.C. encén Barcelona
Una hora abans del concert, el cel de Barcelona es transformava del rosat de Romance (2024) a un Dopamine Chamber (2026) tornassolat. Fontaines D.C. arribaven a la ciutat deu dies després de l'estrena del disc, que explora un so més electrònic, però manté els temes de justícia social. Aquella mateixa tarda, un esclat d’aldarulls a Barcelona havia forçat canvis en el tren i el metro, i els seguidors de la banda es van veure forçats a pujar i baixar els turons que envolten el Sant Jordi Club entre corredisses, esquivant les desenes de fans que s’havien quedat sense entrada i un grapat de joves desconcertats que acampaven pel concert de Niall Horan.
"Vaig marxar per fidelitat al president Puigdemont i l'he mantingut fins al final"
Lluís Puig (Terrassa, 1959) s’ha passat nou anys a l’exili per haver format part del Govern de l’1-O com a conseller de Cultura. Aquesta setmana ha tornat a casa.
"El 2014 ens vam equivocar: no vam saber interpretar les intencions de Putin"
Fa uns mesos que Roberta Pinotti (Gènova, 1961) va assumir la presidència del Teatre Nacional de Gènova, fundat el 1951, en un moment en què Itàlia, com mig Europa, intentava reconstruir la seva vida cultural després de la Segona Guerra Mundial. El càrrec podria sobtar si es té en compte l'etapa més recent de la seva dilatada trajectòria política: va ser ministra de Defensa italiana del 2014 al 2018, la primera dona a ocupar aquesta cartera. El decorat ha canviat abruptament en l'última dècada i l’Europa d’avui, marcada per la guerra i la ruptura amb els Estats Units, s’assembla poc a l’Europa innocent de quan Pinotti era ministra. També es pot plantejar d’una altra manera: l’Europa d’avui és causa d’aquella innocència? Pinotti és a Barcelona convidada per l’ARA per participar en l’Enfoquem, el fòrum que tindrà lloc aquest dilluns al Recinte Modernista de Sant Pau de Barcelona.
El retorn de Mourinho, l'home que hauria pogut ser estimat al Barça
La història és plena de moments en què un detall ho pot canviar tot. L'any 2008 José Mourinho va arribar a creure que seria el nou entrenador del Barça, un club en el qual ja havia treballat i del qual tenia un gran record aleshores. Aquell any el portuguès ja es veia tornant a una ciutat de la qual només deia coses bones. És més, no amagava que estimava el club que avui en dia, coses de la vida, s'ha convertit en el seu gran rival. Divuit anys després, Mou torna a Barcelona. Torna al Camp Nou. L'estadi on l'han xiulat i l'han escridassat, on ha posat un dit a l'ull de Tito Vilanova, on ha perseguit àrbitres i ha corregut per la gespa entre aspersors celebrant un gran èxit amb l'Inter. L'estadi on hauria pogut ser estimat si les coses haguessin anat diferent aquell any 2008.