Día anterior Día siguiente 
Sitio webNoticias
Una exposició per albirar la Barcelona del futur
Amb bona part de la ciutat exhausta per les obres, oferir en una exposició mirar a través d'una tanca pot semblar contraintuïtiu. Però el que es pot veure a través de la instal·lació que obre la mostra Barcelona 2035, una ciutat per viure-hi no són rases, canonades o restes arqueològiques. Al contrari. És el futur. Com serà, si tot surt com projecten ara mateix les institucions, la capital catalana d'aquí a deu anys. La mostra, organitzada per l'Ajuntament i que es pot veure a la Casa de l’Arquitectura de Barcelona –ubicada a l’antiga seu de l’editorial Gustavo Gili–, permet observar aquesta ciutat del demà a través de deu projectes rellevants.
Els premis GAC dels galeristes guardonen la Col·lecció Nacional i la Galería Alegría
Els galeristes catalans han celebrat aquest dimarts al Macba la gala d'entrega dels guardons anuals. La dinovena Nit del Galerisme ha reconegut la diversitat i la volada de les galeries d'art i el col·leccionisme. Els guardons honorífics han recaigut en l'artista Francesc Torres i la galeria Mayoral. Així mateix, Lluís Bassat i Carmen Orellana han recollit el segon premi al foment de les arts visuals, "pel paper central en la conservació, l’estudi i la difusió de l’art".
"El 'multitasking' és un engany: és la teva ment i el teu cos adaptant-se a un model patriarcal"
La memòria no és imparcial. Hi ha molts silencis, persones invisibilitzades i biaixos. Qui és recordat i qui no, i per què succeeix això, és un fet que pot generar grans debats i ajudar a imaginar nous camins, com es va poder comprovar aquest dimarts al monestir de Pedralbes. En una nova sessió dels Diàlegs de Pedralbes, organitzats amb la col·laboració de l’ARA i sota la direcció intel·lectual del filòsof Daniel Gamper i la moderació d’Antoni Bassas, es va abordar la següent pregunta: Té gènere la memòria?
Advocats presumptament cristians que no paren l'altra galta
Una jutgessa ha multat El Jueves amb 6.000 euros per haver nomenat “Gilipolles de l’Any” la presidenta de la fundació Abogados Cristianos. Diu que la llibertat d’expressió no empara l’insult. No és una sentència que em faci feliç, perquè El Jueves em va acompanyar anys i panys, quan el gilipolles no ho era ni mensual ni anual, sinó setmanal. I no passava res, perquè la paraula s’utilitzava en el registre més popular. Al final, a ningú li agrada que li diguin el nom del porc, però en el marc d’una revista satírica s’entén que hi hagi una certa màniga ampla. O una mica de cintura per part del presumpte agreujat. Recordo al principi de començar a fer aquesta columna, cof, cof, que la bona gent d’Alerta Digital es va sentir ofesa per un Pareu màquines i em va dedicar l’insigne article titulat La caquita del señor Gutiérrez, que tenia el mèrit d’haver estat escrit –segons pròpia confessió– llegint només les línies que permetia tastar als no subscriptors. Era tan passat
Esmorzar amb diamants (i amb Zapatero)
Les imatges de les joies que la UDEF va trobar dins la caixa forta de Zapatero van estimular l’audàcia humorística dels magazins matinals i els informatius espanyols. Res com la desmesura i la sorpresa enmig del tedi de les causes judicials perquè les estrelles televisives exhibeixin el seu enginy. Les fotografies de peces exuberants arrebossades de diamants, robins i safirs, capturats sota la fredor dels flaixos de les càmeres policials, van activar la creativitat dels guionistes. Susanna Griso, a Espejo público, va ser la menys esmolada: “Si esto fuera una película de intriga, la podríamos titular El tesoro de Zapatero”. S’hi podia haver esforçat més, també, a l’hora de valorar tot aquell mostrari, que es va limitar a considerar “digno de una emperatriz”. En el rànquing de les argúcies periodístiques, Griso va ser més aviat anodina. La presentadora es mou millor en el terreny de l’especulació, que és on marca la diferència amb indirectes sibil·lines. Quan entrevistava el secret