Día anterior Día siguiente 
Sitio webNoticias
“Sense que estiguem més malalts, en vint anys s’ha duplicat el consum de fàrmacs”
La radiografia que el farmacòleg Joan-Ramon Laporte (Barcelona, 1948) fa de l’impacte del consum de medicaments al seu llibre Crònica d’una societat intoxicada (Columna Edicions) és demolidora: la polimedicació és la norma, també en persones que no ho necessiten; moltes malalties i defuncions es poden atribuir al mal ús i als efectes adversos dels fàrmacs, i, malgrat la confiança gairebé cega que hi tenim, dels milers de medicaments comercialitzats des del 1945, només uns 200 són efectius i milloren la nostra qualitat de vida.
Tercer capítol de la Setmana Tràgica blaugrana
Bilbao, de moment, haurà d'esperar. La flama del peveter olímpic ha quedat fosa en veure com el Chelsea ha pres el control de la muntanya màgica i s'ha endut el primer assalt (0-1) a l'anada de les semifinals de la Champions League. La derrota per la mínima posar contra les cordes a l'equip de Jonatan Giráldez que haurà de remuntar l'eliminatòria a Stamford Bridge per ser a San Mamés el pròxim 25 de maig.
"Poden assassinar els poetes palestins, però no podran matar les seves paraules"
Rafeef Ziadah (1979) és poeta, periodista i activista palestina. La seva família va fugir de Haifa el 1948, amb l'expulsió massiva de palestins que va donar lloc a la creació d'Israel. Ella va néixer en un camp de refugiats del Líban, i va tornar a ser desplaçada per la invasió israeliana del 1982. Va créixer a Tunísia, va viure al Canadà i ara és ciutadana del Regne Unit. Coneguda arreu per poemes que es van fer virals en les anteriors guerres de Gaza, ara ha començat una gira amb el seu recital Poesia contra la barbàrie: let it be a tale [que sigui un conte], en homenatge a Refaat Alareer, un poeta assassinat a Gaza el 6 de desembre del 2023 en un bombardeig israelià. Rafeef Ziadah va actuar divndres a Barcelona al costat del músic Phil Mansour.
"L'Athletic Club de Bilbao és un agent de canvi social"
Recorrent Euskadi aquests dies només hi havia un indicador fiable per saber si et trobaves a Biscaia, Guipúscoa o Àlaba: les banderes de l'Athletic als balcons. No només Bilbao, tot Biscaia és aquests dies blanc-i-vermell, una explosió d'autoestima d'un equip que feia més de 40 anys que no guanyava una copa i que és la institució esportiva més important del país. Aquests dies també era visible a Guipúscoa l'enveja sana dels seguidors de l'equip rival, la Reial Societat. L'exportera de l'Athletic Club de Bilbao Ainhoa Tirapu (Barañain, 1984) ens rep a la seu del sindicat ELA al centre de la ciutat, on ara treballa, i no pot amagar la seva satisfacció al recordar també els seus inicis. "Quan tenia 20 anys em va cridar l’Athletic, que havia guanyat les últimes tres lligues i jo, que soc de l’Athletic de tota la vida... Imagina't quina il·lusió", comenta somrient.
"Hi ha massa por d'ofendre els no euskaduns"
Els euskalduns fan servir la paraula arnasgun, que significa "espai de respiració", per referir-se a les zones de preeminència lingüística basca, és a dir, allà on saben que poden parlar la seva llengua amb la màxima normalitat i sense interferències. Oñati, una població guipuscoana de l'Alt Deba, era arnasgun, però alguns dels seus habitants creuen que això està canviant. "El canvi és molt visible fins i tot en aquesta plaça, on pots veure dues nenes de 10 anys parlant en euskera que, quan veuen un contingut en una pantalla en castellà, comencen a parlar-lo també entre elles", explica la poeta Itziar Ugarte, que rep l'ARA a la imponent plaça d'aquest poble d'aires senyorials.