Bellver

John Connolly, autor de
‘La canción de las sombras’.
EFE

JUEVES, 16 DE FEBRERO DE 2017
 [email protected]

Cuaderno cultural de Diario de Mallorca // nº 874

Febrero ‘negro’ (II)
RELATOS DE ANDREA CAMILLERI, JOHN CONNOLLY, OLIVIER NOREK Y SEBASTIÀ BENNASAR 4
Y ADEMÁS 2. Tinta fresca: Cristina Redondo Alonso. 3. Narrativa: Iván Turguénev. Leo Perutz. 6. Historia: Tzvetan Todorov. 7. Cine:
‘Blanqueo’ de películas. 8. Plagueta de notes: Bernat Puigtobella. Joan Sellent. Paseo de ronda: Luis Moreno. Al Jarreau. Ramon Llull.
Coordinación: Francesc M. Rotger

GUILLEM SIMÓ
Els diaris de l’escriptor, pintor i músic mallorquí (Palma, 1945-2004)
són demolidors: L’espectacle de l’escriptor tancat en el seu propi
laberint, deprimit, obsessiu, massa intel·ligent per a permetre’s
qualsevol eixida que no siga l’aprenentatge de la decepció

GUILLEM SIMÓ
En aquesta part del món

 Edició de C. Vidal i D. S. Abrams

A CONTRAVENT, 744 PÀGINES, 24 €

I morir deu ser
deixar d’escriure
Dietari
PER ENRIC SÒRIA

L’any , en el moment de la seua prematura mort de càncer, als  anys, Guillem Simó era un escriptor mallorquí
pràcticament desconegut. Només havia
publicat alguns articles i textos erudits i,
el mateix any de la seua mort, el recull 
poemes amb música, en una edició exquisida, i rara, que incloïa dibuixos i peces
musicals per a espineta de l’autor. No era
molt per algú que havia anhelat fins a l’obsessió ser escriptor des de l’adolescència.
Els qui el coneixien, intuïen que això no
podia ser tot i, en efecte, no ho era. La seua
viuda va trobar, ben endreçat, el material
que Simó havia considerat salvable d’un
diari extensíssim, compost des del 
fins a molt poc abans de morir. A més, es
va trobar amb una selecció d’aquest diari
molt pulcrament transcrita en un disquet
i llesta per a l’edició, si es que algú volia
editar-la. Fou aquesta selecció, feta pel
mateix autor, la que es va editar el 
amb el títol En aquesta part del món [El
Gall]. Va ser una bomba literària de primera magnitud.
Tant entre els crítics com entre els bons
lectors del gènere va haver-hi una unanimitat inusitada. Ens les havíem amb “un
llibre imprescindible” (com digué Ponç
Puigdevall), i de fet amb un dels millors
diaris que s’han publicat mai en aquesta
literatura nostra, que pot presumir d’unes
quantes obres mestres del gènere (sobre
algunes de les quals, com El quadern gris,
Simó diu coses ben oportunes). Importa
poc que alguns crítics –aquells que entenen menys què és i que pretén un bon diari–, el celebraren per les raons equivocades, tot dient que, parlant d’ell mateix,
Simó havia construït un gran personatge
novel·lesc, o almenys literari. Però si En
aquesta part del món és un gran diari, i ho
és, no es perquè Simó es disfresse de personatge, sinó perquè no ho fa. Ell no oblida mai que n’és l’autor. La implacable sinceritat amb que aquest etern aspirant a escriptor aconseguí retratar tant la seua in-

Presentació del volum de Guillem Simó a Barcelona. LLIBRERIA CALDERS

timitat adolorida com el món que observava al voltant seu no té equivalent en la
nostra literatura, i ben poques en les altres. Simó tenia una altíssima exigència literària; era algú que creia ferventment
que la literatura podia fer una mica suportable el món, o que almenys era un succedani digne de la vida, i, per tant, aspirava

a escriure de veritat. Per això els textos que
va triar son demolidors. L’espectacle de
l’escriptor tancat en el seu propi laberint,
deprimit, obsessiu, massa intel·ligent per
a permetre’s qualsevol eixida que no siga
l’aprenentatge de la decepció, que mira
amb recança o un bri de tendresa per la finestra de la cambra buida, mentre la llum

L’any 2004, en el moment de la seva
prematura mort de càncer, als 59 anys,
Simó era un escriptor prácticament
desconegut. Només havia publicat
alguns articles i el recull ‘19 poemes
amb música’, en una edició exquisida
i rara, amb dibuixos i peces musicals
de la posta i el so de l’espineta atien una
lleu esperança d’amabilitat, sens dubte és
corprenedor. Molt més important que
això és l’escriptura mateixa, la força plàstica i la inflexible veracitat dels textos
d’aquest home, que res ansiava més que
el lector generós que no va tindre mai
mentre va viure.
Si el llibre, tal com es va publicar el ,
és un dels grans diaris de la literatura catalana, el que ara podem llegir, publicat
per A Contravent, és l’edició completa del
manuscrit conservat, llevat d’unes poques supressions a fi de respectar el dret
a la intimitat d’alguna gent. És un volum
molt més extens, que inclou l’altre a dins
(una sèrie de signes tipogràfics permeten
distingir amb claredat la part seleccionada per l’autor de tota la immensa resta).
També és un gran diari, i els que en vam
quedar fascinats l’any  agraïm molt
aquesta oportunitat d’endinsar-nos encara molt més en el seu món. Però és un gran
diari diferent, menys recònditament cristal·lí; molt més ferit, obstinat i esborronador. Ara, el to angoixadament desolat de
la seua lluita per la supervivència s’imposa durant pàgines i pàgines d’ímprobes
esforços inútils, o que només serviran de
res perquè quedaran escrits.
Com caldria esperar d’algú que se sent
derrotat de bestreta, la reiteració és el
principal mecanisme d’aquesta escriptura, amb les llistes de bons propòsits incomplibles –deixar el tabac i l’alcohol,
canviar de vida o de treball, veure gent– i
les esmolades autoauscultuacions constants, que furguen en la ferida i no perdonen res. Aquesta meditació tenaç sobre
una vida sense latitud ni longitud, on només de tant en tant ocorre (i es celebra
com cal) el miracle de la comunicació i on
assistim a la desesperada empresa d’intentar imflar el salvavides d’un estoicisme
actualitzat a partir d’un escepticisme radical, sense més aferrall que la paraula,
sens dubte és feixuga, però també és escruixidora. No hi ha regles més exigents
que les de l’art veraç. Per això, com la música que Simó estimava, la bellesa
d’aquest llibre és enclaustrada, tensa, obsessiva, feroç.